Entrevistant una icona del disseny: América Sánchez
Disseny gràfic

Entrevistant una icona del disseny: América Sánchez

Demana informació
X
Other contact or email
11 novembre 2019

El passat 23 d'octubre es va inaugurar l'exposició d'América Sánchez "Clásico, moderno, jazz y tropical" al Palau Robert. Podeu visitar aquesta espectacular exposició fins al 23 de febrer i, spoiler alert, et quedaràs amb la boca oberta.

Per als qui encara no el conegueu o per als qui potser coneixeu la seva obra però encara no ho sabíeu, l'América Sánchez és un dels dissenyadors gràfics més prestigiosos i influents d'aquest país, a qui, dit sigui de pas, tenim l'immens plaer de comptar amb ell com a professor a Seeway de LCI Barcelona.

El logotip del Museu Picasso, el de Moritz, la capçalera de El Víbora, la d'Ajoblanco, el logo de Vinçon, el del Velуdromo, el del KGB… i ens faltaria pantalla per escriure tots els seus treballs, però segur que ja et comença a sonar, oi? I és que l'obra de l'América és omnipresent.


Els nostres alumnes del Diploma en Disseny Gràfic i Digital van anar a visitar la seva mostra aquesta passada setmana i els van sorgir algunes preguntes sobre l'obra d'aquest artista icònic del disseny gràfic. Nosaltres vam tenir el plaer de poder asseure'ns a xerrar amb ell i poder respondre a algunes de les preguntes que ells van fer.

SW: América, és innegable que has deixat marca en el món del disseny, però d'on sorgeix la teva passió pel disseny gràfic? Com va començar tot per a tu?

AS: Comença, com moltes coses, amb el dibuix. El dibuix de còmic de quan era petit, els dibuixos de Disney, les revistes infantils… Hi ha una revista meravellosa, crec que encara surt a l'Argentina, que es diu Billiken. Em ve una mica d'allà.

SW: Ho han preguntat de mil formes diferents però podem resumir-ho en una: per què vas decidir mudar-te de l'Argentina a Barcelona?

AS: Vaig decidir venir a Barcelona perquè ja havia esgotat tots els llocs millors que havia trobat a Buenos Aires, de treball. Així que, ho havia esgotat tot, vaig pensar canviaré una mica. En aquest moment, vaig preguntar a un company si s'animava a venir a Barcelona, ja que al meu ja se m'havia ocorregut venir aquí, per l'idioma més que res. A Barcelona jo podia entendre, perquè no sabia anglès, ni francès i llavors vaig decidir venir per facilitat. Vaig arribar aquí amb 400 dòlars i 100 diapositives com a mostra del meu treball. Aquí estava molt antiquat tot, era l'època franquista, però vaig ser molt ben acceptat per la gent i vaig tenir treball de seguida. Al segon dia d'estar a Barcelona aconseguim un treball.

SW: Al segon dia, wow! Com vas obtenir aquest treball?

AS: Sí, al segon dia de caminar per Gran Via, Rambla Catalunya, allà estava l'empresa Pirelli. Entrem allà, amb Alberto di Mauro, que era amb qui havia vingut, i sortim d'allà amb un treball: bossa d'aigua calenta Pirelli. Aquell treball el realitzem des de la pensió on estàvem i va anar bé. La gent era molt amable aquí quan vaig arribar i ho és encara.

SW: Com has dit, arribes aquí en l'època de la dictadura franquista. Condiciona, afecta o es reflecteix això d'alguna manera a les teves peces?

AS: No, en realitat no. La gràfica mostra la façana més alegre i més racional del que correspon a un treball en si mateix. Així que no, en aquest aspecte no el condiciona.

SW: Per acabar amb aquest apartat més enfocat a la teva vida i endinsar-nos en la teva obra, una última pregunta, retorna'ns el somni a tots els que ens ho preguntem: per què América?

AS: Aquest pseudònim ve perquè hi havia uns nois que es deien Pérez Sánchez, com jo, signàvem igual. Un dia els vaig dir a ells que havíem de canviar el nom, ells o jo, per que ens confonien els treballs entre si. "Canviem nosaltres" van dir ells, però això no va passar mai i vaig decidir canviar-ho jo. Va ser en els anys 80, quan va venir per primera vegada la meva mare de visita quan vaig decidir canviar-ho i començar a signar amb el nom d'ella: América Sánchez.

SW: Entrant ja en l'obra d'aquesta exposició, els alumnes van sentir curiositat per diversos aspectes que es repeteixen durant la teva trajectòria. Quina càrrega simbòlica té el fet de tapar els ulls a les fotografies de les teves obres?

AS: Això canvia la identitat de la persona, suposadament en algunes, per que en el cas de Floquet de Neu, per exemple, no la pots canviar mai. La seva obra és gairebé una ironia, una broma al personatge. Aquest recurs s'usa en les fotos policials, és una espècie de censura molt evocadora.

SW: Les obres en què apareixen els rostres dels nens una mica distorsionats o deformats estarien dins d'aquesta mateixa línia?

AS: Sí, estic tapant la identitat, perquè aquesta és una sèrie que jo vaig trobar. Els nens de la sèrie són fotos oposades, deixalles de laboratoris fotogràfics industrials, coses que llencen a les escombraries. Havia d'esborrar-los la identitat als nois, perquè podria trobar-ho la mare si jo ho publicava i hagués estat delicat.

SW: A tots ens passa o, almenys, tots ens hem trobat algun cop preguntant-nos quan donar una peça per acabada. Com ho saps?

AS: (somriure) És molt difícil respondre a aquesta pregunta. Hi ha un concepte de dibuix que es diu senar finit, que l'utilitzaven els italians en el 1400, que a mi sempre m'ha agradat. El concepte es tracta de parar quan et sembli i que l'obra no estigui acabada, aquesta podia ser perfectament una definició i, sobretot, jo crec que t'ho demana una mica el cos o et canses, físicament, el deixes i comences una altra vegada. És difícil, no existeix una manera.

SW: Per acabar amb allò referent a l'obra en si, sabem que això no es diu, però quina és la teva peça favorita d'aquesta exposició?

AS: Racionalment, una de les peces més racionals que hi ha és el calendari de Vinçon que porta més de 40 anys en ús i no ha canviat res, funciona molt bé a gran distància, es veu bé els números, funciona. És un calendari funcional que es va convertir en un clàssic.

SW: Parlem d'inspiració… Viatjar sembla ser una gran font d'inspiració en les teves obres, potser la principal. Amb què més et sols inspirar davant l'arribada d'un nou projecte?

AS: La curiositat permanent. Cal tenir curiositat sobre les coses, sobretot per a l'elecció de la iconografia apropiada a cada moment. Per això, cal fer fotografia, cal dibuixar, cal sortir a viatjar, també, visitar moltes biblioteques i estar al corrent del que succeeix a la teva ciutat. Cal estar actualitzat i intentar ser, entre cometes, modern i saber allò que passa per a aplicar la identitat més adequada a cada treball.

SW: Quin mètode et sembla més curiós com a expressió de la música en la teva obra? I, sobre aquesta línia, quin futur vaticines per a l'expressió gràfica de la música?

AS: Això del futur no ho sé. Penso que amb l'ordinador serà tot molt més radical, el que passa és que ve en programes ja fets, sembla menjar preparat. Menjar ja fet. És molt millor fer-la, el menjar, anar al mercat i fer-la. En el disseny passa igual, és molt millor tenir elements propis i no tenir una cosa feta com ara. Em van dir que hi ha plantilles, si hi ha plantilles ja ho pot fer qualsevol. Jo aconsello sempre partir des del dibuix, el dibuix és la base per a entendre la iconografia, per a entendre els conceptes. Cal saber de tipografia, de cal·ligrafia. Un dissenyador ha de saber escriure bé, bé vol dir que s'entengui almenys. Un dissenyador ha de saber de color, de geometria, de composició.

SW: És evident que la música cobra un gran pes en la teva obra, com a font d'inspiració, com a reflex i com a finalitat. Parlem de música, llavors.

AS: Jo escolto música sempre. En aquests moments, una de les músiques que em crida més l'atenció és el jazz contemporani. Estic escoltant una mica de flamenc també i aprenent flamenc, és molt difícil, és un altre món. Escolto una miqueta de fado, el fado que m'agrada ara. Hi ha fado modern. Però clar, també està la música de l'Argentina antiga, els tangos dels anys 40, els escolto com a històrics i m'encanten.

Moltes gràcies, América! Gràcies per l'estona que hem passat xerrant i per haver-te mostrat tan acollidor, però, sobretot, gràcies pel disseny! A aquestes alçades no cal dir-ho, però enhorabona per la teva mostra. 

I tu, a què esperes per anar a veure "Clásico, moderno, jazz y tropical"?


Disseny Gràfic
Professors
Tallers, conferències i exposicions
2019
Aquest lloc utilitza cookies per millorar la vostra experiència de navegació i oferir-vos el millor servei possible. Al continuar navegant per la pàgina, entenem que accepta la nostra  política de privadesa. Accepto